Agujetas

O tirilles, o espinilles... (eh, Laia!). Porto dos dies que no sé si riure o plorar. O cap de les dues coses. Perquè faci el que faci, em fa mal tot. Vale, reconec que vaig ser una mica bruta dilluns amb la càmera, i que vaig utilitzar molt poc el trípode. Però això era perquè no tenia ni idea de les conseqüències.

Dilluns vam sortir a gravar. La seu de la Guàrdia Urbana a Ciutat Vella acollia una simulació d'un crim, i els Mossos van reproduir les activitats que es fan des que algú truca fins que es retira el cadàver de l’escena per ordre del jutge de guàrdia. Tota aquesta parafernàlia formava part de la trobada al voltant de la novel·la negra que tindrà lloc a Barcelona fins el proper dia 11. Només entrar vam pecar de novates. Dir que érem estudiants ens va donar el pitjor lloc de la sala. Així que, càmera en mà, ens vam recórrer tot l'espai en busca de la millor imatge (l'edició de la peça dirà si la vam aconseguir o no).
Sí, va ser una mica ridícul, però jo m'ho vaig passar com una enana amunt i avall amb aquell armatoste. Que fins i tot el càmera de TVE em va venir a donar uns consells per agafar l'aparell, doncs ell portava un d'igual...

I la pobre Marta, preparant el seu stand-up, mirant d'encabir allò que estàvem veient en una peça de cultura. Un cop escollit el lloc on el volia fer, preparem els trastos i ens posem a grava. Tonta de mi, el trípode estava situat just al mig de l'entrada de vehicles. Després d'haver-lo de retirar fins a tres cops, els mossos que estaven allà, pendents de tots els nostres moviments amb un somriure als llavis (devien pensar "aquestes pringades, pobretes..."), ens van aconsellar moure l'escenari i canviar de lloc la càmera, per tal d'evitar aquests problemes. I bé, els resultats parlaran per si mateixos, però jo crec que el treball de la Marta va quedar prou bé!!

El final de la tarda ens esperava una brometa al mig de la rambla. Mentre aguantava la càmera a l'esquena i gravava un paisatge moníssim de la Rambla... un graciosillo em va sortir per l'esquena i es va posar davant l'objectiu ensenyant-me la gola! Què dic, la gola!! L'ànima, li vaig veure per aquell forat negre. En fi, que encara dono gràcies que no vaig llençar l'aparell pels aires...

I tot això, encara ho em de veure en imatges. No vull pensar el riure que ens entrarà veient-ho. I espero que no haguem de riure del meu pols també, perquè si no... quina gràcia!!